diumenge, 4 de setembre de 2016

Sóc una d'ells...

Me n'he adonat aquestes vacances, bé, més aviat se m'ha confirmat el que ja fa mesos que em temia: Sóc una d'ells... M'he convertit en un d'aquests pares i mares que pràcticament el 95% de la seva conversa gira entorn el seu fill/a. M'heu de creure quan us dic que ha passat sense voler... però ara els entenc.
Quan tens fills, tot el teu món canvia, ( i és una expressió completament literal), per això sí que s'haurien de fer despedides!!!!
Anys enrere anar a la platja era senzill: bikini, crema solar, tovallola, ulleres de sol i potser un barret mono si t'hi pensaves passar molta estona. Fins i tot us diré que en ocasions hi anava sense bossa!!!! Això a dia d'avui és totalment impensable, et veus amb la responsabilitat de portar parasol, una bossa que pesa lo seu, plena de material previsor, joguines, pala, galleda... i si el teu fill/ a no suporta la sorra, la cosa es complica i suma-hi una piscineta imflable.
El mateix per anar de restaurant. Abans reservaves, o no, i en funció de l'hora que tenies gana, anaves a menjar. Ara, per intentar conciliar horaris, organitzes un pla estratègic digne d'institució secreta i tot i així no ho encertes,  sorgint algun imprevist.
Totes aquestes anècdotes et fan pensar que algo no fas bé, hi ha quelcom que se t'escapa, pel que decideixes comentar-ho a amics que es troben en la mateixa situació que tu. És just AQUÍ on comença la transformació. T'adones que no estàs sol, que n'hi ha molts més com tu i et sembla que no pot ser, pel que t'invadeix una necessitat imperiosa de compartir més i més experiències fins que les trobades socials passen a convertir-se en teràpies de grup. És bonic i esperençador quan coincideixes amb pares que ja fa temps van rebre l'alta i amb un somriure o mirada còmplice t'asseguren que l'estiu vinent no aniràs tan carregat i que tot això passa ràpid.
Pel que fa al grupet de nois i noies menors de 25 anys, amb cara de ressaca, ubicats uns centímetres més amunt de les nostres tovalloles que ens mireu pensant "nosaltres tindrem més temes de conversa", CUIDAOOOOO  jo també pensava així i en canvi avui, amb molt orgull i sense cap mena de complexe us saludo dient "Hola, sóc mare i parlo molt de la meva filla".

Fins a la propera cuideu-vos!


dimarts, 10 de maig de 2016

Tu, jo i en Jimmy!

Avui tinc un molt bon motiu per somriure...és el teu aniversari! Els dos sabem que no és un anviersari qualsevol...entre d'altres coses perquè avui estrenes desena...Benvingut als 30!

Els records d'aquell 10 de maig del '86 són escassos i borrosos...però el que no oblidaré és com arribava a la clínica amb tota l'emoció d'una nena de dos i mig, nerviosa per conèixer aquell a qui li havien dit seria el seu germanet i podria jugar amb ell...però no tot va ser així de senzill en el primer contacte, oi germanet? En comptes de trobar-me un nen de la meva alçada i aproximadament de la meva edat, vaig trobar-me un bebè amb molt cabell que només dormia, plorava i estava sobre la meva mare!!!! L'impacte fou tal, que per recuperar-me de l'ensurt vaig haver de menjar-me jo el berenar de la mama...
Mica en mica vas anar creixent i si ara miro enrere m'adono de tot el que he après gràcies a tu: ja tinc clar que el cotó fluix només pot ser blanc; que si hagués anat per perruquera, m'hagués equivocat de professió; que millor que jugui a bàsquet en comptes d'esquiar, que puc arribar a desquiciar si en una discussió em poso a "parlar" en anglès; que tot el tema artístic és millor que te'l delegui a tu, que si hem d'anar a buscar l'autobús millor que comencis a passar tu primer...

Avui no només celebro els teus 30 anys, avui celebro que formem un bon equip, que ets un germà deu, un amic fidel i un bon confident.

No tinc cap dubte que aquesta dècada que inicies estarà plena d'èxits personals, professionals i familiars. Tinc el pressentiment que se't cumpliran molts dels objectius que t'has marcat darrerement i em fa il·lusió saber que estaré al teu costat per celebrar-los amb tu.

PER MOLTS ANYS JORDI,


PD: En Jimmy tb et felicita! ;)

dissabte, 7 de maig de 2016

Va per tu, GIBRAT!

Després d'una intensa i llarga setmana...finalment ahir quan el sol es va pondre, la lluna et va venir a buscar i la teva llum ara brilla al costat de les estrelles. Porto dies pensant què dir-te, com despedir-me i finalment he decidit expressar simplement el que sento.
Com tu mateix vas dir en la nostra última conversa, no en coneixerem cap altre com tu i no hi podria estar més d'acord. Només tu podies tirar pa de punta a punta de la taula enmig d'un restaurant, tirar-te sobre el capó del cotxe d'en Marc com a mode de salutació quan no feia ni dos mesos que sortíem, inventar-te noms per referir-te a gent propera, deixar comentaris originals al facebook, fer-te entendre arreu del món amb la barretina catalana sense necessitat de parlar altres idiomes, despertar-nos d'una migdiada picant paelles, fer flipar a la Clàudia amb un rellotge de pulsera i un de paret, i així podria continuar amb moltes més anècdotes.
Em reconforta saber que has tingut una vida plena, que has viscut bé fins l'últim moment, sense perdre el bon humor i malgrat no et pugui tornar a veure, a abraçar, a fer algun petó o a riure amb tu, tinc el cor i el cap ple de bons records que permeten que em senti connectada a tu siguis on siguis. És amb això amb el que em quedo.
Un plaer ser la teva néta. Descansa en pau. T'ESTIMO GIBRAT.


dijous, 31 de desembre de 2015

No només existeixis, VIU!

A poques hores per finalitzar el 2015 m'adono que, a diferència d'anys anteriors, aquest em reca que s'acabi...potser és senyal que ha estat un bon any i que en tindré un bon record. Per tant, tal com ha observat el meu home, no perquè acabi l'any significa que tot lo bo que hem viscut marxi amb ell, sinó que a partir de demà continuarem ampliant els bons moments viscuts fins ara i aprendrem de tot el que ens depari.
Així que ja només em queda que desitjar-vos a tots i totes un feliç 2016, ple d'alegries, salut, feina, amor i il·lusions, sobretot no deixeu de perseguir els vostres desitjos i com diuen els de Noche de Soñadores: 
No només miris, observa
No només traguis, saboreja
No només dormis, somnia
No només pensis, sent
No només existeixis, VIU!


Fins a la propera, cuideu-vos!

divendres, 20 de novembre de 2015

Per molts anys princesa!

Avui la Clàudia fa un any!!!

Ha estat un any molt intens emocionalment, ple d'alegries, pors, inseguretats, amor, dubtes, estrès, cansament, nous descobriments, aprenentatges diaris, una adaptació constant. Sembla estrany com una personeta tan petita et pot fer sentir d'aquesta manera i ensenyar-te tantes coses.

Evidentment no tot han estat flors i violes, per a nosaltres els primers mesos van ser "durillos", mica en mica, hem anat agafant el ritme i ara crec que puc dir en nom dels dos que realment disfrutem de la paternitat i maternitat.

Aprofito per agraïr sobretot a les iaies, l'ajuda rebuda, realment amb elles ha estat tot molt més fàcil.

Vull aprofitar també per felicitar a tots aquells papes i mames que han vingut a consulta i han aconseguit dur a terme el que els deia jo a nivell teòric, perquè realment a la vida pràctica no sempre és fàcil aplicar les teories...

Finalment m'adreço a tu, princesa, gràcies per aquests 365 dies, PER MOLTS ANYS CLAUDIETA!!!

i a vosaltres....fins la propera, cuideu-vos!


dimecres, 18 de novembre de 2015

Box nº3

Fa unes setmanes em vaig quedar clavada d'esquena. És el meu punt feble, ara feia temps que no em passava però aquell diumenge, de la manera més tonta, la musculatura va dir prou. Tant va ser així, que a la mateixa tarda me n'anava a urgències perquè em donguessin algun calmant pel dolor. Per sí sol l'ambient d'urgències no és massa càlid que diguem, però la decoració freda i austera tampoc ajuda a sentir-te més acollida...vaig pensar que tenia sort perquè a la sala d'espera només hi havia una noia i de seguida em van cridar. Un cop dins, em van posar al box nº 3, es sentia el plor desconsolat d'un nen de 2-3 anys a qui no li feia gens ni mica de gràcia que li miressin el coll i el palpessin per escoltar-lo. També es sentia la respiració lenta i mig ofegada d'un senyor gran. Vaig intentar endinsar-me en pensaments agradables, per desconnectar d'aquell plor i aquella respiració. Al ser adulta no podia passar amb cap acompanyant, així que després d'una espera que per mi va ser eterna, per fi va entrar la doctora. La seva cara era de pocs amics, què et passa, em va etzivar de manera totalment seca.
-Aquest matí m'he quedat clavada de l'esquena, vaig dir dèbilment
-És una contractura doncs.
-Sí...però em fa molt mal, m'he près ibuprofeno i m'he posat escalfor però pràcticament no em puc posar dreta...
-És el que tenen les contractures, un ibuprofeno no et farà res.
Aleshores ja la vaig contestar amb la mateixa hostilitat - Ja ho sé, per això he vingut.
Em va examinar l'esquena i va fer-me les quatre preguntes de rigor, això sí, deixant-me clar que no m'expressava amb vocabulari prou tècnic. Va creure oportú fer-me una radiografia i quasi tres quarts d'hora més tard i amb una punxada al cul, em va venir amb la recepta mèdica. Realment deuria estar molt enfeinada perquè en comptes de respondre'm a un dubte sobre la medicació em va dir que m'ho llegís que estava tot per escrit. Al sortir i veure en Marc que em somreia em vaig posar a plorar com el nen del box del costat.

És veritat que estava més tova que de costum i si ho voleu també més susceptible, però no és la primera vegada que em sento mal atesa en l'àmbit mèdic. Cert, per sort no hi he hagut d'anar per res greu, però per això no em mereixo un tracte agradable? No sé si se'n fan o no però realment crec que als professionals que treballen amb persones, haurien de rebre periòdicament cursets sobre empatia, habilitats socials i comunicatives. Els pacients els ho agraïríem.

Fins la propera, cuideu-vos

dijous, 4 de juny de 2015

Pensar abans d'opinar

A vegades sento vergonya de la societat amb la que m'ha tocat viure...Un nen de 6 anys és hospitalitzat per diftèria, resulta que no n'estava vacunat...amb aquest "titular" n'hi ha prou per omplir les xarxes socials de comentaris de gent que, sense saber, es creuen amb el dret d'opinar al respecte i sobretot d'opinar sobre els pares de la criatura. També hi ha polítics que critiquen durament el fet de no haver vacunat i parlen sobre la falta de consciència i responsabilitat. Sorprenentment hi ha qui apofita la notícia per comentar que a Catalunya fins i tot amb això som rebels.
A aquests últims no perdré el temps exposant què n'opino jo d'ells...Però a la resta...us heu parat a pensar que els vostres comentaris plens de saviesa i responsabilitat els llegeixen amics i familiars que prou malament ho estan passant? Que potser sabeu els motius per als que els pares van decidir no vacunar al seu fill? Qui sou vosaltres per opinar sobre les decisions que prèn una família? Crec que és tenir molt poc tacte, culpar d'aquesta manera tan agressiva sense parar-se a pensar amb el dolor pel que passa aquesta família. És molt fàcil apuntar amb el dit i culpar directament als progenitors, però si el fet de no vacunar és un acte tan negligent, per què es deixa escollir? Per què aquells que poden fer i desfer lleis no fan que sigui obligatori? Per què culpem a uns i no a altres?
A tots vosaltres, savis i responsables, espero de tot cor que mai se us qüestioni d'una forma tan dura una "decisió" que prengueu en relació als vostres fills. Potser sí que es van equivocar, però per això són uns mals pares? potser ells, al dia a dia, eduquen molt millor als seus fills que molts de nosaltres.
Que cadascú s'ocupi de casa seva, que de ben segur prou feina tenim, i sobretot eduquem als petits que pugen a  no fer com nosaltres i pensar bé les coses abans d'opinar públicament.

Fins a la propera cuideu-vos!